1916-1960

Entenem per artesà qui exerceix un ofici manual. Tanmateix un artista és qui sent i expressa la bellesa en obres d’art.

Tant els artistes com els artesans que decoraven vidre esmaltat, als inicis, no signaven les seves obres. A poc a poc van anar prenent consciència de la importància del seu treball i s’autoafirmaren signant les seves creacions.

De vegades oblidaven signar-les, però a voltes no els interessava signar-les perquè les peces anaven destinades a un públic més ampli, menys exigent o simplement com a «souvenir».

Aquí presentem, doncs, només els autors que signen algunes de les seves peces.

Però, abans d’endinsar-nos en el vidre esmaltat català del segle XX, cal situar-nos en el moment històric i artístic d’aquesta societat.

 

Tradició centenària

Seguint a Cecília Vidal: «La tècnica de l’esmalt al foc sobre vidre ha tingut a casa nostra (…) una tradició ininterrumpuda dintre de les arts del vidre. I això fou així «gràcies a l’extraordinari esclat assolit per la vidrieria catalana durant gairebé 200 anys (segles XIV-XVI). Si bé en èpoques posteriors anà minvant, no ha deixat mai, però, d’ésser present tant en la vida quotidiana com en el món de les Arts.»

La Gran Exposició Universal de 1888, a Barcelona, va permetre el salt a la modernitat d’una petita capital de províncies. Com a resultat «afavorí la manifestació d’artistes i sobretot d’artesans dedicats a la producció d’obres realitzades amb aquesta antiga tècnica.»

Tots aquests precedents fomentaren i revitalitzaren les arts aplicades junt amb la penetració del Noucentisme a la societat. En 1903 es creava el Foment de les Arts Decoratives (FAD) a Barcelona, amb l’objectiu de col·laborar en les exposicions de Belles Arts i d’Indústries Artístiques de Barcelona. De fet portà a terme una intensa i brillant activitat que va donar un gran protagonisme a les arts aplicades.

 

La Mancomunitat de Catalunya

La necessitat, per una part, de posar al dia les arts artístiques, tant en la formació dels artistes com en la formació dels artesans. I, per una altra part l’establiment, a nivell polític, de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) van confluir a principis de segle. Cal recordar que aquesta institució es va permetre per un reial decret que autoritzava agrupar les diputacions provincials en mancomunitats, amb finalitats purament administratives.

A l’empara del decret es creà una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Tot i que les seves competències eren les mateixes que les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política.

La Mancomunitat va dur a terme, per una part una important tasca de creació d’infraestructures, i per un altra va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris tant per a la indústria com per al camp, els serveis i l’educació.

 

L’Escola Superior dels Bells Oficis

La Diputació de Barcelona, a través de la Mancomunitat va crear l’Escola Superior dels Bells Oficis, a Barcelona (1914/1915), com a continuadora de la tradició de l’ensenyament de les antigues escoles d’Art, i depenent de la Universitat Industrial de Barcelona.

Francesc Galí, el seu director, a la Memòria que va elaborar amb motiu de la creació de l’esmentada Escola, es proposà donar als alumnes una preparació tècnica d’alt nivell, de la qual normalment mancaven. Volia “formar a gent educada substancialment rica dels sentits de Bellesa i de Forma i color, espiritualment àgil, finament oberta a l’emoció i apte per a la interpretació profunda del món que ens envolta.”

Els alumnes en sortien titulats com a “directors” en les carreres d’Arts de la Terra (ceràmica, gerreria, vidrieria, vidrieres de color, esmaltats), Arts de la Fusta, Arts del Teixit i del Cuiro i Jardineria.

Però aquests directors necessitaven treballar amb uns artesans qualificats que entenguessin i executessin les obres. Això els hi ho proporcionà l’Escola Tècnica d’Oficis d’Art, que començà tres anys després, en horari nocturn.

L’any 1924, sota la dictadura del general Primo de Rivera es destituït tot el professorat i es produeix el tancament de les dues escoles. El motiu de fons per a aquesta clausura fou el paper de reconstrucció de la cultura catalana que aquestes escoles estaven realitzant.

La formació de tota una generació d’artistes i d’artesans, altament qualificats, contribuí al gran èxit obtingut a l’Exposició d’Arts Decoratives de 1925 a París.

 

Valoració

Segons Jordi Carreras “l’estudi de la història de les arts aplicades pròpies va ser molt eficaç i el coneixement del vidre esmaltat català del Renaixement i del Barroc va suposar un puntal decisiu per valorar de nou l’elaboració artística de peces amb decoració esmaltada.”

Galí va saber reunir un professorat preparat i excel·lent, que en alguns casos havia rodat prou de món per conèixer el que s’estava fent fora.

Obres ben fetes, bonança econòmica per la industrialització i l’acceptació del públic burgés per a omplir els interiors de les noves estances, fonamentalment de l’Eixample barceloní, acabaren per fer quallar el vidre esmaltat català fins la dècada del seixanta, final de moltes artesanies.

 

Bibliografia

Llibres

VIDAL I MAYNOU, Cecília, Xavier Nogués i els vidres esmaltats al foc, Barcelona, Universitat de Barcelona, Facultat de Belles Arts, 1989 (tesi doctoral), pàgs. 75-81

VIDAL I MAYNOU, Cecília, «L’esmalt sobre vidre (1900-1935) Artistes i Artesans». Miscel·lània en Homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, Biblioteca Abad Oliba, MNAC i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999, vol. II, pàg. 225-226.

CARRERAS BARREDA, Jordi, El vidre català, Brau edicions, Figueres, 2018, pàgs. 47-49.

Articles

ANÒNIM, Escola Superior dels Bells Oficis, La Revista, Barcelona, 1916-01-15, pàgs. 13-15.
https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1352119