Riera Piera, Enric

 

Els inicis

Cap a 1934 i amb l’ajut del seu cunyat Joan Planell, Enric Riera muntà una vidrieria de decoració de vidre, en un edifici nou,  al carrer Vilamarí, número 72, de Barcelona, entre els carrers Diputació i Consell de Cent, al costat de l’escorxador i de la plaça de bous de les Arenes.

En Riera era un home d’empresa; no era decorador, era venedor. Ell s’encarregava de dur la part artística, d’anar a vendre a les botigues i de la marxa del negoci, mentre que el seu cunyat Joan Planell, el Sr. Joanet, feia d’administrador, portava els comptes i les compres. Probablement era germà de Leopoldo Planell, fundador de la vidrieria Planell de les Corts, de reconeguda fama. També hi havia un encarregat que repartia la feina als treballadors.

Enric Riera dominava, doncs, la cosa comercial, però tenia molt d’interès en incorporar algú que fes coses de decoració més elaborades com les que feia el taller Cirera. De fet li ho va proposar a Aleix Hinsberger, tallador de vidre, però a aquest no li va interessar i va suggerir el nom del seu amic Àngel Segura que en aquell moment treballava com a decorador per en Genís Cirera.

Bona part del vidre que es feia a Espanya abans de la guerra, es feia als barris de Sants i les Corts de Barcelona, tot i que una petita part ho era a Badalona i a Mataró.

 

Les instal·lacions

Pel carrer Consell de Cent s’accedia a la tallaria de vidre, i al pis de dalt hi havia l’exposició de vidre esmaltat.

La nau era gra, hi podien treballar 40 o 50 persones, amb vestidors per al personal, despatx per a l’administrador i 5 mufles, l’una al costat de l’altra, elèctriques i grans, perquè com que feien gènere comercial ràpid, les omplien cada dia i venien la producció a tota Espanya. Eren peces barates però boniques.

En el local treballen en taules llargues, a un costat i a l’altre del passadís. A un costat hi ha set o vuit taules, amb tres persones a cadascuna d’elles, i a l’altra costat set més, però més estretes, per a dues persones per taula. Amb els anys les taules llargues es substitueixen per tauletes de dos amb el seu llum particular.

El taller està cobert per planxes d’uralita, amb la qual cosa el fred a l’hivern i la calor a l’estiu es fan palesos. Amb el temps s’hi afegirà un sostre mort de guix.

L’encarregat està al davant en una taula de cara als treballadors, com si fora una escola, que manté, tot sigui dit, la deixuplina i el rigor del silenci per al treball. Tot està molt controlat, no hi ha temps d’esmorzar i cal fer una mossegadeta d’amagat quan l’encarregat s’aixeca de la taula i se’n va al despatx o al lavabo. Darrera d’ell i més amunt en el taller es col·loquen els esmaltadors i dibuixants

 

La composició del personal

L’encarregat. Cap a 1935 primer fou en Ramón i més tard l’Emili. Aquest fa anar molt recte els treballadors. No pot sofrir que arribin tard dos o tres minuts. Quan toca el timbre a la taula, tothom ha de ser ja allà.

Els dibuixants n’hi ha que dissenyen els models de vidre a fabricar en vidrieries externes i d’altres creen les escenes a decorar.

Els esmaltadors són els veritables artistes del taller que perfilen el dibuix amb negre i l’omplen d’esmalts de colors.

Els decoradors fan filets, pinten fulles, pètals, flors, piquets, pinzellades soltes però res de crear; els hi posen un model davant per copiar i una quantitat determinada de peces a fer.

Tenen també dibuixos, estergits, que són de paper vegetal amb dibuixos i foradets delimitant el contorn de les figures, als que els passen una monyeca, plena de talc o de carbó, segons el fons de les taules de treball, i així queda marcat el dibuix. Un cop passat l’estergit alguns es perfilen i d’altres no, si per exemple es tracta d’una flor els pètals o les fulles es fan a pinzellades.

En altres estances hi ha tot el personal de recolzament. Les noies que netegen el vidre, el porten i se l’enduen un cop pintat, per tal que el personal no s’aixequi de les taules de treball, on estan clavats, menys per anar al lavabo, i no hi anessis gaires vegades.

El personal que s’encarrega de posar i treure el vidre de les mufles, dels forns, i finalment els del magatzem que desembalen el vidre i un cop pintat el tornen a embalar, per després carretejar les caixes de vidre i enviar les comandes. Allí estan el Miquel, el Pere, el Vicens…

 

Riera empresonat

El ram del vidre el controlava la CNT. Però a les eleccions sindicals ningú del taller en volia ser representant. I amb l’excusa de que ell havia estat a Cuba nomenen l’Àngel Segura Solé delegat de la CNT al primer any de la guerra.

Essent delegat va venir la revolució i un bon dia ve el cunyat, l’administrador d’en Riera, dient que l’han agafat i està pres a la central de la policia, a la Via Laietana. Aleshores l’Àngel reuneix tots els treballadors i els diu que si no tenen a en Riera el taller no caminarà, i es quedaran tots sense feina. Els demana si algú té cap queixa d’en Riera com a patró. I els proposa fer una nota, firmar-la tots, i portar-la a Jefatura de Policia, dient que el necessiten a la seva feina, sinó ells la perdran. Només ho firmen alguns, però ningú vol anar-hi, i l’Àngel hi va tot sol.

A la comissaria, pregunta pel cap de policia, que és l’Eroles, entra al seu despatx, on assentat hi ha un home dret al seu costat, que li diu “¡Hola Àngel, què tal!” Es tracta de Joan Silvage, germà d’una noia simpàtica que l’Àngel coneixia. L’Eroles, amb aquesta sorpresa, queda molt més receptiu al que li explica. Dóna l’ordre a Joan Silvage d’esbrinar perquè en Riera està al soterrani pres, i li dóna de moment dos dies lliures, però acompanyat per en Silvage.

De fet estava en investigació política. L’havien agafat perquè estava a la llista de socis de la Lliga en el barri de les Corts, barri en el que hi tenia el seu domicili i del que els seus pares n’eren forners. També li havien pres un cotxe petit que tenia i que després el van trobar. Gràcies a l’Àngel el van deixar lliure i en certa mida li va salvar la vida. No va tornar a la presó perquè després d’una investigació no hi va haver càrrecs.

 

El treball a escandall

En algunes èpoques es treballa a escandall, és a dir, l’encarregat et porta un full amb la quantitat de peces a fer de tal o qual mostra que et posa al davant; i t’afegeix que tal treballador ho havia fet, per exemple, en tres hores, tot afegint que miris de fer-ho en dos hores i mitja. Així calia treure el fetge per emular el rendiment i superar-lo per tal de tindre contents els amos. De feina n’hi ha molta, però de sou poc. Això va provocar, com és lògic, la descavalcada de bons artesans.

 

El final del taller

L’entrada de les calcomanies, les calques en l’argot del vidre, va ensorrar aquesta artesania del vidre esmaltat. Les calques també es couen, no marxen, però no tenen relleu. El gran públic veu vidre pintat i no sap si són o no calques.

Van tenir molt d’èxit, perquè eren barates i no costava res de fer, però els tallers van haver d’adaptar-se a la nova demanda del mercat i van acomiadar bona part dels treballadors.

Així també va ser pel taller de l’Enric Riera que en 1962 tanca definitivament les portes. Els locals passen de tallers a magatzems, i l’empresa es dedica especialment a la importació de productes de porcellana i vidre per a la casa, que ven a les tres botigues que tenia al centre comercial de Barcelona: Dana, al Passeig de Gràcia 47; Riera, a la Diagonal 421 i El Aluminio a la Ronda de Sant Antoni.

 

Peces

 

E. Riera - Copa d'orquídies blaves
E. Riera – Copa d’orquídies blaves
Enric Riera
Enric Riera

Copa

Vidre incolor bufat en motlle i esmaltat.
23,3 x 28,9 cm
Catalunya, 2n terç s. XX

Dipòsit acampanat amb peu troncocònic. Dibuix de quatre grans lliris de muntanya blaus amb llargues fulles platejades. Fil platejat a la vorada i al peu.

 

Riera, E. - Gerro pastor de cabres
Riera, E. – Gerro pastor de cabres

Gerro pastor de cabres

Vidre incolor bufat en motlle i esmaltat.
16,2 x 12,5 cm
Catalunya, 2n terç s. XX

Contenidor troncocònic sobre base plana massissa. Dibuix perfilat de negre. Escena de pastor i cabres, voltat de vegetació. Colors verd, marró, blanc, negre, vermell, blau, groc i taronja.

 

Riera, E - Casa de les petxines
Riera, E – Casa de les petxines

Gerro Casa de les petxines

Vidre incolor bufat en motlle i esmaltat.
24 x 21,1 cm
Catalunya, 2n terç s. XX

Sobre un peu de base doblada s’alça un recipient cilindroide que s’obra en forma acampanada fins arribar a la boca. La decoració correspon al dintell i al timpà blasonat de La Casa de las Petxines de Salamanca. Colors blanc, groc, blaus, roses, taronjes, verds i marrons. El peu és pintat de groc.

 

Riera, E - Gerra oriental i 4 gots
Riera, E – Gerra oriental i 4 gots
Riera, E. - Gerra i 4 gots
Riera, E. – Gerra i 4 gots

Gerra oriental i 4 gots

Vidre incolor enmotllat i esmaltat.
15,8 x 17 cm
Catalunya, 2n terç s. XX

Contenidor globular amb estrangulació, perllongat en coll cilíndric i boca amb broc. Base plana petita. Aplicació de nansa massissa rectanguloide de la boca fins a mig dipòsit. La nansa i la vorada estan pintats de blau amb formes vermiculars daurades. La decoració del cos és de flors daurades amb petits pètals i puntets marrons, puntejats groguencs i petits triangles blaus sobre fons groc. Una sanefa de punts groguencs separa la part inferior més voluminosa de la resta i ve decorada de cargolets blancs.

Riera Piera, Enric - Gerro amb escena costumbrista
Riera Piera, Enric – Gerro amb escena costumbrista

Escena costumbrista

Vidre bufat, enmotllat i esmaltat.
25 x 20 cm
Catalunya, 2n terç s. XX

Sobre base rodona doblada s’alça un gran contenidor arrodonit que s’obra lleugerament en boca. L’espai està dividit per tres arcades amb terra de lloses on es representen personatges d’època, una font circular amb un surtidor alt del que aboquen aigua quatre guineus i una pagesa amb gerres anant cap a la font. Una gran parra puja fins la boca i s’extén per dues arcades deixant veure pàmpols i carrassos de raïm. Colors negres, verds, groc, vermell, rosa, malva, taronja, blau, turquesa i marró.

 

**********                   ***********                 **********               **********

Recollim a continuació, amb nom i cognoms, l’entramat del personal (esmaltadors, dibuixants i decoradors), així com la dinàmica del taller fins al seu tancament primer i després el tancament definitiu.

 

Els esmaltadors

 

Àngel Segura Solé (1935-1937)

En 1935, l’Àngel Segura Solé accepta l’oferta d’Enric Riera, a condició de signar amb el seu nom les peces que fa. Hi treballa un any i mig i fa molta cosa i de qualitat. Tant és així que les millors peces de l’Àngel se les guarda la propietat. De la producció de l’Àngel en sortia una mufla cada quatre o cinc dies.

L’Àngel té d’aprenent a Miquel Fruitós que, a l’inici de l’any 37, era un noiet de 14 anys, molt eixerit, que li recordava a ell quan va començar a l’ofici. Li fa de mestre durant uns mesos. No surt ningú més de can Riera ensenyat per ell perquè ve la guerra, aleshores se’n va a París i s’estableix a Cuba on triomfarà com a dibuixant i publicista.

Temps després les peces de l’Àngel serveixen de model, i les hi fan repetir a Miquel Fruitós, però amb la firma E. Riera.

Un cop acabada la guerra i estant a Cuba, Enric Riera escriu un parell de cartes a l’Àngel  animant-lo a que torni a Barcelona i que farien moltes coses plegats, però l’Àngel ja havia entrat per la porta gran en el món de la publicitat.

Els porronets de vidre (1937)

L’Àngel era molt amic d’un tal Escorça, arquitecte, que el van nomenar representant del govern de la Generalitat de Catalunya a l’Exposició de París del 37, en el pavelló d’Espanya. Li havia fet anteriorment algun dibuix i d’allí va sortir l’idea de fer uns porronets de vidre amb un dibuix senzill per vendre el moscatell als turistes de l’exposició de França. La fàbrica Riera se’n va encarregar, en van fer uns quants cents, i l’Àngel, ajudat per en Miquel Fruitós que tenia al costat, feien el decorat.

 

Miquel Fruitós i Massalles (1936-1944)

Té molta afició al dibuix i en el seu temps lliure pinta a l’oli i amb aquarel·les. Entra a Riera d’aprenent als 14 anys, cobrant 4 ptes a la setmana. Coincideix uns mesos amb l’Àngel Segura que li ensenya l’ofici d’esmaltador. I en deixar aquest la vidrieria li encarreguen de copiar obres de l’Àngel firmant-les amb E. Riera. Però ell hi afegia en algun racó de la peça les seves inicials MF, tot deixant constància de la seva autoria.

En 1939 fa entrar al seu íntim amic Josep Martínez, que també és del barri de Sants, i amb el que van junts a dibuixar.

En Miquel es converteix alhora en mestre d’en Josep i de Rosa Claramunt, tots dos de 17 anys en 1939. També ensenya a Domingo Maymir, persona molt creativa, emprenedora i artista que més tard s’establiria pel seu compte; en el taller ell decorava però no perfilava. Estava especialitzat en pots de farmàcia.

Però els mètodes del taller van canviant, es fomenta la competitivitat entre els propis treballadors, i el treball a destall. En 1944, veient el preu de venda dels productes front als baixos salaris amb que retribueixen als treballadors, i cansat de la competitivitat que impera a l’empresa, l’abandona i s’instal·la pel seu compte.

 

Josep Martínez (1939-1962)

Íntim amic d’en Miquel Fruitós, de qui aprèn l’ofici. Al seu torn ell ensenyarà a molts d’altres aprenents.

En Josep va quedar-s’hi fins que el taller va tancar al 1952. Van acomiadar a tots els treballadors, i a l’endemà matí el van cridar a ell i a alguns més que van recuperar. El van cridar per acabar coses endegades i per decorar peces fetes a la vidrieria del Poble Espanyol, vidre com mallorquí, que no era llis i que es pintava a pinzellades, ni perfilat ni firmat, i que un cop pintat el tornaven al Poble Espanyol. Al 52 pràcticament s’acaba el nom de Riera quant a vidre esmaltat.

Al setembre del 54 dos socis de la casa Riera i el Josep van marxar a Casablanca, al Marroc, a muntar-hi un taller de pintar vidre, perquè ells no pintaven, ells venien. Van estar-hi 4 o 5 mesos i en Josep va tornar perquè no li pagaven i no podia enviar diners a la família. Per març del 55 Riera va tornar a obrir, per tancar finalment pel 62.

 

Rosa Claramunt (1939-1952)

Rosa Claramunt entra a treballar a Riera als 17 anys, i aprèn l’ofici de mans d’en Miquel Fruitós. Hi està fixa fins a tenir la seva filla en 1947, després només hi va tres tardes a la setmana. Recorda que sempre havia de córrer a tot arreu per a cuidar als seus familiars i arribar en punt a la feina. S’assentava a la taula dels grans.

Li agrada molt de dibuixar. En quant té un llapis a les mans no para de dibuixar. El seu traç té molta seguretat i sap donar a les figures molt de moviment, aspecte que Enric Riera valora molt i li fa encàrrecs personals.  Ella ensenyarà entre d’altres a la Glòria, al Jordi, a la Bety i a en Pere, que més tard s’estableix pel seu compte.

Quan esmaltava per a ella signava Rosa, R C o Rosa Claramunt, amb la data.

Dissenya, entre d’altres, unes copes de mançanilla amb una sevillana tocant les castanyoles i ballant, amb vestits de diversos colors, que Riera ven molt bé sense firma, en el Poble Espanyol; esmalta un nan dormint sobre un bolet en uns gots amb nansa per als nens; i els dibuixos de Walt Disney també troben el seu lloc en tassetes i gots petits, previ pagament de royalties.

 

D’altres esmaltadors

D’altres esmaltadors ens en queden els noms: Isaac Escamilla que després s’instal·la de tallador i més tard en la Fundació del Vidre, i que al igual que en Ramón (Ramonet) perfilaven, Domingo Maymir (el Mingo), Rafael Cornellà, Núria Ferré, Beatriu (la Bety), Glòria i el seu germà Guillem, Antònia, Pere, Pilarín Voces… Hi havia molta joventut i l’ambient de vegades recordava el d’un col·legi.

 

Els dibuixants

Antoni Bosch

L’Antoni Bosch dibuixava les formes dels vidres que volien per a decorar i esmaltar. Probablement després es farien a la fàbrica Planell de les Corts, per allò de ser de la família. També feia algun dibuix per a esmaltar.

Els germans Pujó

Al taller els que feien els models eren els germans Pujó, que eren bastant més grans que la resta de personal. Tots dos sabien dibuixar molt bé, però també eren molt bohemis, sobretot el petit. El gran, el Jaume, havia de mantenir la mare i dues germanes, per la qual cosa havia de treballar cada dia. Pintava directament i tenia molt bona mà pels colors i els models. Era molt calmós i no li deien res si arribava tard. Sempre tenia temps, no li deien res perquè treballava molt bé. A casa seva, al carrer Jocs Florals, decorava vanos.

El petit, el Josep, en sabia molt de dibuixar; agafava la estisores i un tros de paper i et feia per exemple la silueta d’una muntanyeta i un camell a dalt, el moro que portava el camell i una palmera. I aleshores et donava el paper retallat, sense rectificacions. També feia els dibuixos per a la tallaria, que després la van canviar de local. El Josep anava pel seu compte, només anava a treballar quan necessitava diners. De vegades el dissabte, que era quan és cobrava, en un costat l’esperava la seva dona i a l’altra la que no era la seva dona. Vivia així. Quan venia feia els models i dibuixava molt bé.

 

Els decoradors

Era el grup de personal més nombrós, i que com hem vist pintaven el vidre més comercial amb tasques més senzilles, almenys al període d’aprenentatge, on se’ls posa davant una torneta amb una peça de vidre al damunt per decorar, i comencen a fer filets d’or o d’esmalt tot girant la torneta.

Vet aquí alguns dels seus noms:

  • Ana Ventura Pedrerol, Anita, que en 1937 entra a treballar als 13 anys, i es fa una bona filetadora, es casarà amb Miquel Fruitós.
  • Rosita Granell que en 1941 entra a treballar als 16 anys, de la mà de la seva cosina que ja hi treballava, i es casarà amb en Josep Martínez.
  • Núria Claramunt germana de la Rosa.
  • Lluïsa Porredón que en 1944 entra a treballar amb 13 anys a la mort d’una de les seves germanes decoradora. Hi roman des del 44 fins el 53. Va estudiar 4 anys de dibuix artístic a Llotja. Posteriorment es dedicarà a la decoració de porcellana. Una altra germana, Maria, treballa a la tallaria fins establir-se pel seu compte.
  • Joan Cervera, que després s’establí pel seu compte, i que ens va deixar algunes peces al Museu d’Arts Decoratives de Barcelona.
  • Germán Monzó, que després ha fet moltes exposicions a l’oli.
  • Paquita Nieto, que també va estudiar dibuix artístic a Llotja.
  • Rosario Gener, Sari.
  • Carmen, la francesa.
  • La senyora Lluïsa.
  • Pepita Maymir, germana de Domingo Maymir.
  • Josep Maria, duia coll dur.
  • Roser, sortia amb en Josep Maria, era de Sants i s’assemblava a la Núria Feliu.
  • Frasquet, recordat perquè a l’estiu es quedava dormit tot pintant amb el pinzell a la mà.
  • Maria, famosa en èpoques de treball en escandall.
  • La Núria, que vivia al carrer Pare Claret.
  • La Bety
  • Glòria, que va agafar mania a la Núria i a la Rosa Claramunt, i els esquitxava la feina.
  • I moltes d’altres mans joves…

 

Les relacions de treball

Hi ha bastant bon ambient entre companys. Entre tanta gent jove també hi ha un senyor gran que pinta, molt bon decorador, i que es molt aficionat a la lectura i a les obres d’art: Ramón Puiggrós Closes. És molt religiós, de missa diària abans d’entrar al taller i coneix tots els museus, esglésies, Generalitat, Ajuntament i els quadros que hi tenen. Hi ha un grup bastant nombrós de nois i noies que surt amb ell molts diumenges i van a veure tal o qual església, museu o sala d’exposicions, mentre ell els va introduint en la valoració de les peces artístiques.

 

Els aprenents

Capítol a part hem de reconèixer el treball dels aprenents, els inicis dels quals eren durs, de més a més les primeres setmanes no eren retribuïdes. Com un favor especial l’empresa donava uns diners per als viatges, però sense sou.